De tot una mica
Bons Consells
Això és el que ens donen els següents refranys. D'una manera força assenyada, ens suggereixen allò que cal fer en determinades situacions i també normes de conducta.
A bona son, no hi ha llit dur.
A camí llarg, passa curta.
A la casa que hi ha un vell, no hi faltarà un consell.
A la mort, ni témer-la ni buscar-la: cal esperar-la.
A la primera, perdó; a la segona, bastó.
A la tercera va la bona.
A les penes, punyalades.
A qui té males puces, no li vagis amb murgues.
A sant que no li tinguis devoció, no li facis oració.
Actua com cal, que amb la moneda que paguis et pagaran.
Al bé, buscar-lo; al mal, espantar-lo.
Al mal costum, trenca-li la cama.
Al pa, pa; i al vi, vi; i l'aigua, clara.
Al so que toquen, balla.
Amb paciència es guanya el cel.
La saviesa i la prudencia
No es pot garantir que la sola lectura dels adagis que tot seguit s'esmenten, facin tornar savi d'avui per l'endemà, però si en fem una anàlisi ben profunda, de ben segur es pot millorar el grau de sapiència. Consegüentment, la discreció, sensatesa i ponderació que ens pretenen infondre, ens poden ajudar a evitar greus entrebancs en la vida.
A cas nou, consell nou.
A l'home més savi, una sola dona el torna ximple.
A paraula nècia, orella sorda.
A paraules de neci, orelles sordes.
A qui nega no el pengen.
A reunions parlen primer els necis i els innocents; els darrers, els prudents.
Abans d'ensenyar, aprèn.
Abans de burlar-te d'algú, mira bé com ets tu.
Abans de dir que sí, pregunta-ho al coixí.
Abans de parlar, pensar.
Abans que coneguis, no lloïs ni vituperis.
Al bo buscaràs i del dolent te n'allunyaràs.
Al bon entenedor, amb poques paraules n'hi ha prou.
Allò que es veu, s'aprèn.
Allò que està ben après, mai es perd.
De tot una mica
Hi ha refranys, de sentits molt variats, que no tenen cabuda en cap capítol específic i per això els hem posat tots plegats en el present.
A allò que està fet, pit i amunt.
A allò que no ha de durar, no t'hi has d'acostumar.
A bon capellà, millor sagristà.
A bon començament, bon acabament.
A bona campana, bon batall.
A cabells blancs honrats no hi ha panys tancats.
A cada bugada es perd un llençol.
A cada porta, la seva clau.
A cada sant li arriba el seu dia.
A cada sant, el seu ciri.
A cap coix se li obliden les crosses.
A casa del mort cadascú plora el seu dol.
A cent anys, coteta verda.
A cosa donada no li cerquis taps.
A cul escaldat, bragues d'espart.
L'amor, la dona, l'home i la parella
Lloances, qualificatius de caire pejoratiu, sarcasme, fidelitat, falsedat... Tot el bo i dolent hi cap en el món immens de la parella. El binomi home-dona (o dona-home, tant és) sempre ha estat la mare dels ous d'un continuat conflicte, el qual ve donat per una inexplicable rivalitat entre dos éssers que res no tenen per envejar-se mútuament, i molt per complementar-se amb bona harmonia.
En molts dels refranys que segueixen es fa un retrat de la dona molt poc afavoridor, en el que se la considera, gairebé, com una criatura rara, la qual cosa reflexa el ridícul masclisme que imperava en èpoques pretèrites, sortosament superat avui. Si més no, s'està intentant fer-ho de manera prou rigorosa en les societats occidentals. Tot i que aquests no es poden prendre seriosament, també s'inclouen per donar testimoni d'una forma de fer i pensar que ja és història.
A casa de dona rica, ella mana i ella crida.
A casament i enterrament s'hi ha d'anar net de cos i de ment.
A dona ben casada, el marit li basta.
A dona casta, poc fre basta.
A home vell no li posis gros farcell.
A l'amiga que ho és més, no li ensenyis el promès.
A l'església l'oració i al llit la funció.
A la ben casada, només el seu marit li agrada.
A la boda, el convidat mai no hi vagi desganat.
A la dona barbuda, de lluny se la saluda.
A la dona busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja s'hi torna.
A la dona casta, Déu li basta.
A la dona has de jutjar en veure-la caminar.
A la dona i a la burra, cada dia una surra.
A la dona i a la mula, el bastó les cura.
